Insurgència i confluència - Novetats i oportunitats en el Moviment 15-M –
MOBILITZACIÓ I ARTICULACIÓ DE LES RESPOSTES POPULARS
L’oligarquia financera internacional i els seus aliats nacionals s’imposen a la majoria de la societat i trenquen definitivament el paradigma de pacte de classes a Europa (fruit de la victòria antifeixista i la concessió davant l’amenaça del socialisme) i ens aboquen a una derrota històrica que pot comportar la pèrdua de les conquestes de diverses generacions del moviment obrer i les classes populars.
El govern de Zapatero, amb el gir polític de maig de 2010 que ha portat a la reforma laboral, de pensions, d’austeritat, etc i l’entusiasta aplicació de les receptes d’austeritat pel govern neoliberal de СiU, que està aprofitant per atacar i privatitzar els serveis públics a Catalunya, ha generat un moviment reactiu de resposta. El moviment de resposta davant les mesures antipopulars del(s) govern(s) derivades d’assumir l’austeritat exigida per l’oligarquia financera internacional amb l’instrument del xantatge amb l’especulació del deute públic (en bona mesura generat per les transferències públiques per rescatar les institucions financeres), té quatre grans expressions a Catalunya a tenir en compte:
-La societat civil organitzada. Plataforma Prou Retallades, Xarxa d’Entitats, Plataforma per una fiscalitat justa, Ni un pas enrere. Al darrere hi ha els sindicats majoritaris CCOO i UGT. L’aliança és contra les mesures concretes de gestió de la crisi per part del govern de la Generalitat. L’expressió més important va ser la massiva manifestació del 14 de Maig que va aplegar desenes de milers de persones sota el lema Prou retallades!
-Les organitzacions sindicals (CCOO i UGT) sí que impugnen la política macroeconòmica d’austeritat. La mobilització contra la reforma laboral amb la Vaga General del 29-S va ser important.
-L’esquerra política: la coalició ICV-EUiA, marcadament, però també altres expressions i tradicions de l’esquerra rebutgen les receptes neoliberals. S’ha obert un moment d’actualització davant el nou cicle polític marcat per la majoria i hegemonia de les dretes, l’avenç del feixisme i la xenofòbia, i la mobilització social. Hi ha processos com las Mesas de Convergència, el Col•lectiu Inflexió i altres espais on hi ha debats transversals i que posen en primer pla l’organització i mobilització social.
Cal donar un nou impuls a una coalició política, que incorpori nova gent i nous sectors i que doni prioritat a la mobilització i l’articulació social.
-El moviment 15-M, un moviment democràtic interclassista (de les classes socials antagonistes a l’oligarquia financera) que va sorgir arran la iniciativa de Democràcia Real Ja! de convocar una manifestació simultània a 60 ciutats de l’Estat. El resultat va ser de desenes de milers de persones a Madrid i milers a Barcelona. A Madrid, unes poques persones decideixen acampar i són desallotjades. Tot això és seguit en directe per desenes de milers de persones a través de les xarxes socials, que decideixen anar i acampar a la Plaza del Sol i a moltes altres ciutats, produint un fenomen de masses que és amplificat i seguit atentament pels mitjans de comunicació (amb diferents interessos segons cada grup empresarial).
Cal destacar el protagonisme d’una joventut amb taxes d’atur per sobre del 40% i en què un 38% dels joves contractats tenen un contracte temporal. La precarietat fa que la joventut sigui el col•lectiu laboral més vulnerable en temps de crisi. Aquesta realitat, sumada a la dificultat per accedir a un habitatge, o l’augment de l’edat de jubilació fins als 67 anys, dibuixa un futur amb moltes ombres per a tota una generació.
En el seu punt més àlgid va haver-hi més de 600 acampades a tot el món només la primera setmana. Per fer-nos una idea, a Barcelona es van recollir unes 80.000 signatures de suport a la Plaça durant la primera setmana. A Catalunya hi hagut al voltant de 74 acampades i 24 assemblees de barri a Barcelona i segueix estenent-se.
És interessant veure la referència espanyola del moviment, el fet que malgrat el protagonisme de la joventut aquest moviment sigui intergeneracional, que hi ha una gran presència de joves treballadors/es molt qualificats sense perspectives, fills i filles de la classe treballadora de la perifèria i amb valors progressistes. També s’ha produït un excés d’organitzativisme i ideologització, amb debats estèrils i pràctiques organitzatives que dificultaven avançar. També la gran rotació i renovació de persones ha fet que moltes vegades es produeixin debats cíclics. Malgrat tot això, s’ha avançat en organització, acció i descentralització arrel de les més de 120 assemblees de barri/poble/ciutat.
Cal diferenciar les acampades del moviment 15-M. Les acampades són una part del moviment. El moviment 15-M és tota aquella gent que connecta amb el missatge i els objectius del 15-M i que no són exactament el mateix que les dinàmiques de les places. En aquest sentit, Democràcia Real Ja! té un projecte estratègic de configurar un moviment social organitzat i estable de nou tipus. A nivell de l’Estat espanyol, ¡Democracia Real Ya! considera adherides les Mesas de Convergencia, ATTAC Espanya i Hipotecados. A nivell de Catalunya s’està configurant una aliança amb Indignad@s Sanitat, Hipotecad@s, EXGAE i Inflexió.
En aquest moviment hi trobem com a mínim dues novetats:
a) un nou llenguatge que expressa les intuïcions populars. Un llenguatge antistablishment “No som mercaderia en mans de polítics i banquers”, que expressa com el sistema polític-institucional no fa altra cosa que seguir els dictats de l’oligarquia financera que és qui veritablement mana “No és una crisi, és una estafa”, “Manos arriba, esto es un atraco”... i que a més genera una nova il•lusió: lluitar per canviar, no plantejar només les lluites a la defensiva i sabent-les perdudes. Saber que les lluites d’avui construeixen cap al canvi.
b) una nova eina comunicativa i organitzativa massivament utilitzada: les xarxes socials capaces de mobilitzar, emprades amb encert polític, en temps reduïdíssims i en espais enormes grans quantitats de persones. L’experiència als països àrabs i el moviment contra la Llei Sinde mostren la potència polític-organitzativa que poden arribar a tenir i anima un grup de gent a seguir aquesta via.
La violenta, innecesària i absolutament desproporcionada càrrega policial del 27 de maig va demostrar que els poders polítics d’una societat capitalista no suporten l’apropiació del carrer per a la crítica frontal, ni tan sols quan s’expressa pacíficament, i que el poble és capaç de reaccions d’una extraordinària energia i creativitat quan és col•locat cara a cara davant la brutalitat inherent al sistema capitalista i els seus instruments repressius.
El moviment 15-M, que té en el pacifisme un principi fonamental, va convocar el passat 15 de juny una acció de protesta al Parlament. L’acció era de caire simbòlic i pacífic, i pretenia deslegitimar els pressupostos, no pas el Parlament.
No obstant això, petits grups, alguns dels quals eren infiltrats, van enterbolir el recorregut de l’acció amb increpacions, empentes i pintades a alguns diputats/es, així com llançant ampolles d’aigua i altres objectes, actes violents que el propi moviment, així com també aquest partit, rebutgen obertament. Aquests fets aïllats no poden servir, de cap manera, per criminalitzar aquest moviment.
El govern de la Generalitat, en una estratègia perfectament orquestrada, va aprofitar aquests fets per magnificar-los i provocar un debat entorn a la deslegitimació del Parlament, titllant el moviment de violent, d’utilitzar técniques de kale borroka, d’antidemocràtic i de posar en qüestió la legitimitat del Parlament, evitant el veritable debat: el dels pressupostos de la vergonya i la fractura social que està provocant el seu govern. Sense oblidar, parlant de legitimitat, que ni les retallades ni la Llei Òmnibus estaven al seu programa electoral quan el poble va anar a les urnes.
L’intent de criminalització que van fer els mitjans de comunicació majoritaris, i que va durar fins diumenge 19 de juny, va ser dels més intensos i agressius que s’han vist últimament contra un moviment amb molts pocs dies de vida i poca experiència, però que va reaccionar immediatament contrainformant a través de les xarxes socials, desmarcant-se de la violència i reforçant la convocatòria del 19-J.
Amb tots aquests elements, la manifestació del diumenge 19 de juny va ser de les més populars, festiva i reivindicativa que s’han pogut veure els últims anys al nostre país. Amb el lema :”El carrer és nostre, no pagarem la seva crisi” i “Prou retallades i Felip Puig dimissió” més d’un centenar de milers de persones (75.000 segons interior, 100.000 segons la premsa, 275.000 segons els organitzadors) vam sortir al carrer convocats per les més d’un centenar d’assemblees a Catalunya. Van haver-hi manifestacions a altres ciutats, com per exemple Tarragona, així com a moltes ciutats de l’Estat i d’Europa també van sortir sota el lema global “Contra el Pacte de l’Euro”. Cal destacar, molt especialment, la participació dels sindicats de classe i la plataforma Prou retallades!, un pas important a la necessària confluència.
EL PAPER DEL PARTIT EN LA MOBILITZACIÓ
Dèiem al CC de març del 2010: “El partit en el proper període ha d’esdevenir un catalitzador de les lluites contra les polítiques del neoliberalisme. Hem d’ajudar a desenvolupar una xarxa de resistències que van molt més enllà de l’acció partidària orgànica.”
Analitzàvem, també al CC de març del 2010, que “globalitzar i enllaçar les lluites parcials contra les polítiques neoliberals és un objectiu de l’activitat partidària allà on es desenvolupi. Enfortir la transversalitat social amb l’objectiu de construir i reforçar la societat civil alternativa ja que objectivament les agressives polítiques neoliberals afecten majories socials molt amples.”
I vam repetir-ho al CC del juliol del 2010, “la societat civil pot prendre un protagonisme que hem d’acompanyar des de la política, per cercar una altra manera de politització.”
A l’Informe del CC del 16 d’abril del 2011 parlàvem de la ”Mobilització i articulació de les respostes populars: Insurgència i confluència” apuntant que “Una forma de dotar la classe i els sectors populars d’eines d’interpretació i mobilització és la creació, al marge de les estructures dels partits i fora dels calendaris estrictament electorals, d’iniciatives de resistència popular per frenar agressions concretes de les polítiques neoliberals.”
OPORTUNITATS I TASQUES AL MOVIMENT 15-M
Els perills que té el fenomen de les acampades són que el moviment s’esgoti i cremi una generació de lluita si no és capaç d’avançar en objectius i organització. També hi ha el perill que els mass media destaquin el missatge antipolític i antisindical per imposar la seva agenda i atacar els partits i sindicats que estem lluitant contra el neoliberalisme. Els i les comunistes hem de participar per col•laborar en l’organització i estructuració sòlida de les lluites i dels lluitadors/es, escoltant, aprenent i aportant.
Les oportunitats del Moviment 15-M són:
a) injecció d’il•lusió i regeneració al si de les organitzacions de les esquerres, de la classe treballadora i de la societat civil. Possibilitat d’incorporar noves persones, noves generacions i noves formes. Més permeabilitat i arrelament. Impugnació de l’estratègia del mal menor i avenç cap a una estratègia de combativitat.
b) procés de politització accelerat de diverses generacions. Símbol a l’imaginari col•lectiu que reemergirà periòdicament si s’és capaç de connectar-hi. Diferències amb altres moviments com No a la Guerra o Moviment antiglobalització: d’intensitat i profunditat de la seva significació, d’una banda, i de l’altra que aquest és un moviment que es dóna no només per qüestions ideològiques ni vitals, si no per l’afectació de les vides i el futur dels i les participants.
Les agressions neoliberals continuaran, l’atur augmentarà, el moviment pot reemergir amb una periodicitat molt més curta. En aquest sentit, el 15-M pot ser l’inici d’un procés que s’estén i ha de trobar expressió política.
Les tasques dels i les comunistes de cara al Moviment 15-M són:
a) Contribuir a aclarir un programa mínim, o objectius concrets, que connecti amb la majoria del moviment i trobar les formes de lluita per fer-lo avançar.
b) Cal buscar la confluència amb la xarxa d’entitats i en especial amb els sindicats, perquè només si la classe treballadora organitzada està al capdavant, i confluint amb un moviment com aquest, pot esdevenir capaç de transformar. Anem en la bona direcció facilitant aquests ponts i teixint llaços, prioritzant la unitat i/o complementarietat d’acció en les lluites.
c) Contribuir a l’organització estable del moviment (Democracia Real Ya, Indignad@s, Col•lectiu Inflexió, Hipotecad@s, EXGAE, etc..), contribució a crear estructures territorials i permanents que donin densitat organitzativa i durada al moviment (Assemblees de Barri i municipi, connexió amb Associacions de Veïns/es on sigui possible).
d) Treballar conjuntament des de l’Escola de Formació i l’Àrea de Comunicació del Partit per aprendre a utilitzar i optimitzar l’ús de les noves tecnologies, amb una especial atenció a les xarxes socials. Sobre aquests temes, l’Escola del Partit n’elaborarà un pla de treball.