Aportació de la Cèl·lula de Cultura Ramon Casanellas al XIIè Congrés del Partit dels i les Comunistes de Catalunya
Descarrega el PDF | Llegeix el document on-line
Aquest document és l'aportació de la Cèl·lula de Cultura Ramon Casanellas al XIIè Congrés del Partit dels i les Comunistes de Catalunya del proper gener de 2010.
EL PAPER DE L'ACCIÓ CULTURAL EN LA RECUPERACIÓ DE LA INICIATIVA POLÍTICA
1. Democràcia, ciència i cultura. Per un recuperació de la iniciativa cultural de l’esquerra.
1.1 La derrota, també cultural
Les esquerres han patit a nivell internacional i en tots els fronts una derrota considerable, derrota que va conduir a termini mitjà a tres fenòmens íntimament interelacionats: la implosió de la majoria dels estats que es reclamaven constructors del "socialisme real", l'erosió de l'estat de benestar i la democràcia de postguerra als països occidentals i la globalització neoliberal, que posà fi a les experiències d'alliberament nacional. Però no és menor la derrota cultural i intel·lectual que van patir uns projectes d'esquerra que no van saber actualitzar-se.
Les tasques primordials de garantir unes condicions bàsiques de vida i acabar amb la influència de l'Església i la seva ideologia en el poble, van portar a difondre concepcions d'un socialisme de cultura positivista, estatista i determinista. Quan aquests objectius semblaven assolits en bon grau i emergien noves necessitats i energies, el gruix de les esquerres no va ser capaç de proveir un pensament d'avantguarda, que integrés i connectés els coneixements més avançats amb una proposta de salt qualitatiu de civilització, amb un major control sobre les condicions de vida i de treball i un augment en l’autodeterminació de les persones. En comptes de seguir aquest camí, es va produir un estancament que va acabar conformant-se amb els assoliments obtinguts com a conseqüència del pacte de classes de postguerra, una orientació que encara perdura. Les darreres dècades s'ha intentant defensar el que quedava d'aquells èxits de l’estat del benestar davant l'embranzida del pensament neoliberal, que sí que va saber donar expressió a l'esperit de l'època, fent promeses de més benestar i d’emancipació personal per una important minoria, afirmant un individualisme radical i insolidari. La contrareforma capitalista va ser capaç de despertar noves energies (petits empresaris/es de nous sectors o d'activitats externalitzades, professionals per "compte propi", l'economia "del coneixement") respecte l'anterior paradigma econòmic, basat en la gestió de la demanda.
La idea de solidaritat exaltada per les esquerres ha estat confosa amb una defensa tancada de les velles formes de funcionar i d'interessos i privilegis de sectors lligats a la maquinària de l'estat i a determinats sectors de la classe obrera industrial; la reivindicació d’allò públic ha estat interpretada sovint com un elogi acrític de l'estat burocràtic, i, al "Tercer Món", la lluita per l'alliberament nacional ha aparegut no poques vegades barrejada amb un tancament antimodern. L'esquerra era vista -i en molts casos se n'havia tornat- eminentment resistencialista i conservadora.
Certament, a finals de la dècada dels 60, van sorgir, al món occidental, un seguit de projectes d'extrema esquerra que van donar expressió i forma política al canvi d'època: corrents contraculturals, noves vindicacions socials, “noves esquerres”... En el millor dels casos no van estar a l'alçada de les seves pròpies propostes i amb la seva esterilitat van facilitar el camí per l’ofensiva neoliberal, que va poder absorbir molts dels elements que aquests corrents innovadors plantejaren. És en aquest context que cal entendre l'emergència i l’actualitat dels nous moviments socials.
1.2 L'esquerra en un període de reflux
Podríem dir que al món occidental les esquerres derrotades han trobat, a grosso modo i caricaturitzant-les, tres sortides: adequar-se als postulats hegemònics del neoliberalisme per seguir influint en la societat des de la subordinació; entestar-se en afirmar que ens havien enganyat i que als anys 50 vivíem millor, o refugiar-se en la utopia, en l’expectativa d’un futur llunyà que ens donarà la raó i renunciant a modelar el futur des d’aquí i des d’ara.
Les formes culturals de masses han estat dirigides pel gran capital, que ha estat capaç d'organitzar l'oci i el consum (i de influir decisivament en el pensament) de totes les classes socials, deteriorant la base social de les esquerres. A més nous sectors de treballadors i treballadores i de petits empresaris i empresàries, sorgits de la contrareforma del capitalisme, no se senten representats/des, ni comparteixen allò en el que s’ha convertit la tradició política de les esquerres.
No obstant això, no perdem de vista que la frustració d'expectatives i desequilibris a que ha conduit el capitalisme desregulat i l’oposició que han generat han trobat expressió en les esquerres. La última és el front democràtic, entés com la defensa numantina i l’actualització del model sociopolític sorgit de postguerra. Hem d'entendre però -com han fet les noves dretes- que les bases que van fer possible aquell referent estan fortament erosionades. Els Fronts Populars foren tota una altra cosa; antifeixistes, sí, però portadors també d'un nou projecte de societat, que va ser el que es va plasmar en el nou ordre de postguerra.
1.3.- Especificitat nacional i estatal.
En el cas específic del nostre país, la direcció del projecte de nació catalana ha estat un element central en la lluita política que ens obliga a la recuperació d’un actiu tan important com el que suposa la història del catalanisme popular i d’esquerres. En aquest sentit la recuperació de la memòria històrica s'ha convertit en un eix fonamental de l'estratègia cultural de les esquerres, tant a Catalunya, com a l'Estat Espanyol. Caldria seguir treballant en la difusió del valor d’aquesta gran tradició política i cultural, antifeixista i democràtica, i fer-ho en el marc d’un projecte de futur clar i propi.
1.4.- Bases culturals per una recomposició del pensament i l’acció d’esquerres
Hauríem de crear una cultura d'avantguarda que pogués ser el nucli del Front d'Esquerres i d'una nova subjectivitat inclusiva que reconstruís la vigència de les categories de la classe treballadora i el poble. Una cultura d’esquerra hauria de constituir-se des de l'autonomia d'integrar totes aquelles aportacions i discutir totes aquelles qüestions que poguessin contribuir a una comprensió cabal - científica- de la nostra realitat i una proposta per transformar-la.
Per tant caldria impulsar una cultura de base científica, que impugnés el relativisme radical i el postmodernisme des d'una perspectiva que els depassés, sense deixar de fer propis alguns dels seus encerts, com ara la denúncia de l'eurocentrisme o l’estudi del contingut ideològic del llenguatge. Les limitacions de la raó -una crítica que ja va fer Marx a la Il·lustració, inclús una aproximació probabilística, no neguen que hi hagi rangs de veritat. El progrés humà material i intel·lectual no és una quimera.
Aquesta cultura d’esquerres hauria d’estar compromesa en una anàlisi de la realitat sense prejudicis, assumint la seva complexitat i ambivalència i prenent el rigor i l'autoexigència com a valors. Hauria de ser una cultura democràtica i unitària, però hauria de ser també al mateix temps una cultura capaç de donar respostes a les contradiccions entre el col·lectiu i l’individual, una qüestió bàsica en un context en el que l'esquerra és associada a col·lectivisme, burocràcia i menyspreu de l'individu i la cultura dominant és individualista i subjectivista. La lluita és per l'emancipació dels éssers humans concrets, que viuen en tant que tals en societat.
Hauria de contribuir a una democràcia radical en condicions d’eixamplar l'autonomia individual també a l'esfera de la producció i del treball. És de destacar la contradicció que es dóna per les elevades expectatives creades, frustrades sistemàticament D'altra banda també s'ha de fer entendre que les persones estem interelacionades i som indispensables les unes per les altres; d'aquí la necessitat de la solidaritat i la igualtat material.
Un altre objectiu a assolir seria el potenciament d’una redefinida esfera pública com quelcom definit no per la titularitat ni gestió estatal, sinó per la seva finalitat en ordre a cobrir necessitats socials i no respondre sols a principis de lucre privat. Caldria caminar cap a l'absorció de l'estat per la societat civil.
La democratització de la cultura resta una de les grans fites a assolir i això significa cuidar col·lectivament les produccions artístiques. No es pot defensar una cultura propera a la majoria de ciutadans, sense pensar en el contingut que promulga. En conseqüència caldria apostar per una concepció de l'art radicalment compromesa amb la realitat que l'envolta, no només en els temes tractats, sinó també en els mateixos procediments creatius, per a potenciar les seves qualitats com a eines de transformació i progrés. L’art té, en efecte, la capacitat de contribuir a transformar el pensament de l’individu a qui s’adreça. No s'hauria de considerar l’art com a mera mercaderia, ni com a un apèndix del que s’anomena industria cultural, com veiem que passa amb expressions presumptament artístiques i creatives per a les que la clau de l’èxit rau en la quantitat de publicitat mediàtica suscitada o en els volums de venda.
Per últim, no oblidem que la cultura d’esquerres hauria de mantenir la seva vocació internacional i internacionalista, sense renunciar a les seves arrels, però superant l'estretor nacional i les contingències locals. Es tracta, al capdavall, d’assumir la necessitat i la urgència d’estar simplement a l'alçada dels temps. En aquest context contradictori s’emmarca la proposta d'acció cultural que adjuntem, així com les reflexions sobre algunes de les formes polítiques ara per ara vigents
1.5. Noves i velles formes d’acció política
Hi ha dos factors que han de merèixer una consideració central a l’hora d’analitzar la realitat social i el paper cultural dels comunistes al seu si. Un d’ells és òbviament la situació de crisi generalitzada del sistema capitalista i les seves conseqüències: a nivell internacional, la recomposició de l’imperialisme i l’aparició de forces emergents que busquen alternatives de vida i de govern no capitalistes, com els processos en marxa a l’Amèrica Llatina; a nivell europeu, la construcció d’un nou model d’estat al servei de la burgesia i l’oligarquia financera, la modificació de les estructures de producció energètiques i l’igualament a la baixa de les condicions de vida i treball de la majoria de les persones. Al costat d’aquest, l’altre element determinant del moment actual és la forma que estan adoptant un nombre important de mobilitzacions socials que impugnen totalment o en part el sistema polític, social i econòmic que patim. Aquestes mobilitzacions es produeixen sovint –seguint una tendència que no apunta sinó a generalitzar-se– sota el signe del que s’ha coincidit a anomenar “postpolítica”, en referència a dinàmiques protagonitzades per actors individuals i col·lectius la identitat dels quals no està mai establerta plenament d’entrada, sinó que es modula en el transcurs de les lluites concretes en què estan implicats.
En un marc també definit per la creixent despolització de les majories socials i els estralls produïts pel desprestigi de la política professional i de partits, un bon nombre de conflictes socials al nostre país i a d’altres han estat d’aquesta naturalesa. Moviments de classe, antibel·licistes, feministes, solidaris, estudiantils, de defensa del software lliure, del copyleft, de la lliure distribució cultural o el mateix moviment "hacker", que han aplegat sovint milers de persones, han estat organitzats, convocats i dirigits per instàncies organitzatives estructurades provisionalment –quasi sempre de caire assembleari–, sense plantejaments ideològics clars i amb fites d’índole exclusivament conjuntural. Són d’aquesta naturalesa la majoria del que es coneix habitualment com a “moviments socials”, corrents d’opinió i acció col·lectiva basats en acords sobrevinguts entre subjectes que mai no renuncien a la seva singularitat com a persones individuals que no volen ser representades per ningú que no siguin elles mateixes. Estem parlant del que al capdavall no deixa de ser un revitalització del vell humanisme subjectivista, però aporta com a relativa novetat la seva predilecció per un particularisme militant, exercit per col·lectius que s’apleguen al servei de causes molt concretes, en moments puntuals i en escenaris específics, renunciant a tota organització duradora, a tota adscripció doctrinal clara i a qualsevol cosa que s’assembli a un projecte de transformació o emancipació social que vagi més enllà d’un vitalisme més aviat boirós.
Aquest context, en bona mesura nou –si més no en aquests nivells d’intensitat i generalització– obliga els i les comunistes a una adaptació urgent tant de la seva necessitat de difondre les seves teories i iniciatives com de la seva vocació dirigent amb relació als combats socials. Això implica revisar, i al mateix temps vindicar, els vells principis d’acció basats en l’agitació i la propaganda que són, segons la clàssica definició leninista, les dues eines fonamentals d’expansió de les idees revolucionàries. L’objectiu d’ambdós estils d’actuació no és cap altre que el d’organitzar als sectors més conscients de la societat per aconseguir portar a terme un procés que prengui als capitalistes el control econòmic i instauri una autèntica democràcia. En aquest sentit, entenem democràcia com poder popular, culminació d’un procés de aprofundiment i increment a tots nivells de la capacitat d'intervenció sobre l'activitat social de les classes subalternes, és a dir de la majoria, mecanisme socioeconòmic a través del qual es posen límits i s’acaben suprimint els privilegis de les classes, fins aleshores dominants, i s’atorguen possibilitats de control polític a les classes dominades, justament per a que deixin de ser-ho. En aquesta direcció, l’organització i l’estructuració sòlida de les lluites i dels lluitadors –els grans dèficits que comporta l’hegemonia actual de la postpolítica– haurien de ser els objectius principals de tota forma d’agitació i propaganda, un element del qual malauradament ens oblidem sovint a l’hora de considerar el nostre paper respecte als mitjans de comunicació, entesos en un sentit ampli, és a dir com a vehicles per a la difusió d’idees i propostes.
Un dels objectius fonamentals d’aquesta activitat política –centrada en l’actualització dels instruments clàssics de l’Agitació i la Propaganda– no pot ser altre que continuar avançant a favor de la unitat en la lluita contra les condicions de vida i de treball que una minoria imposa a una immensa majoria de persones. En aquest ordre de coses, el vell anhel d’un Front d’esquerres continua en vigor, entès sempre com un procés que hauria de tenir la ratificació de l’experiència, amb concrecions per a cada moment de la lluita de classes i un horitzó que hauria de ser la construcció d’una societat de persones iguals, la derogació de la propietat privada, el socialisme i el comunisme.
El programa del Front d’Esquerres no pot ser lineal en cadascun dels terrenys que ha de desenvolupar-se ja en el terreny econòmic, social, electoral o cultural, les formes de dominació del capitalisme es concreten de diferents maneres i en estadis diferenciats. Això és el que imposa una nova versatilitat a l’hora d’establir aliances. Algunes són ben conegudes i caldria insistir-hi. Tenen com a escenari l’àmbit sindical, amb la seva perspectiva d’una central obrera única, capaç de fer front a la crisi capitalista, o el de la política parlamentària, en la línia d’impedir la consolidació de bipartidisme i establir vincles tàctics amb l’esquerra reformista. Però també és fonamental entendre que l’articulació d’un front d’esquerres no pot prescindir d’instàncies socials i polítiques que coincideixen amb els comunistes per la seva impugnació frontal del capitalisme i que moltes vegades deliberadament se situen fora del marc de l’anomenada democràcia representativa, el descrèdit de la qual no ha fet sinó créixer en els darrers trenta anys. L'objectiu final hauria de ser constituir l’anhelat front d’esquerres, però sota la forma d’una esquerra unida, alternativa, i sobretot socialista, capaç d’aglutinar totes les organitzacions anticapitalistes, però també totes les energies desorganitzades i fragmentàries que duen a terme accions crítiques contra el sistema econòmic i polític dominant i que s’arrisquen a perdre les seves iniciatives i els seus èxits en el no res si no les oferim un eix organitzatiu i programàtic estable i durador.
Per tant, convindria comprometre’s en una política d’aliances per abatre l’enemic contingent a cada moment, però també l’enemic principal, que no pot ser altre que el sistema capitalista, i fer-ho en tots els terrenys, econòmic, social i polític, però sobretot en el terreny de les idees, en l’àmbit cultural i ideològic. És això el que fa urgent una estratègia de comunicació eficaç la qual demana, des d’un punt de vista polític, raonar les connexions entre els instruments concrets que cal crear i la resta d’estructures que conformen tot moviment en pro de la transformació social. Una estratègia de comunicació revolucionària, adaptada als nous contexts, hauria d’estar dividida en tres àrees de treball principals: l’agitació, la propaganda i l’organització. Així mateix, hauria de seguir una metodologia amb relació a tres àmbits fonamentals de comunicació: la recopilació de la Informació, la discriminació qualitativa de la informació obtinguda i la resposta informativa final. Aquesta última tindria una doble vessant: l’estratègica (a termini mitjà) i la tàctica (a curt termini). Tot això ens permetria esquematitzar el nostre objectiu en la creació d’un conjunt d’instruments d’agitació, propaganda i organització dels sectors socials mobilitzats o susceptibles de mobilitzar-se que ens permetin estendre una alternativa racional al sistema capitalista.
2. Instruments
2.1. Estil de treball i metodologia
Qualsevol tipus d’iniciativa que emprenguem els i les comunistes en el camp de la cultura i la comunicació, o en qualsevol altre, hauria de tenir una cura especial en la qüestió de les maneres de fer, és a dir, les tècniques i mètodes que permeten un control sobre el seu desenvolupament que garanteixi llur eficàcia. Sigui quina sigui la nostra actuació en el camp cultural, no hauríem d’oblidar que lluitem per aconseguir els objectius i interessos immediats de la classe treballadora, però al mateix temps defensem també, dins del moviment actual, l'avenir d'aquest moviment. Com a criteri general, en aquest i en qualsevol altre front, entenem bé la importància de l'activitat institucional, però no perdem en cap moment de vista la seva naturalesa instrumental i de cap forma exclusiva. Distingim clarament entre tàctica i estratègia, evitant fer de cada situació una lluita final. No tenim por a governar. Tenim actituds propositives i procurem ser crítics, evitant la tendència als posicionaments simplificadors que redueixen tota discussió “a favor” o “en contra”. Analitzem la correlació de forces abans de prendre decisions i diferenciem entre adversari (abans o algun dia aliat) i enemic. Evitem el sectarisme en la mesura que tenim ben clar que poden existir diferents formes d'actuar davant la realitat immediata, diferents propostes davant les quals hem d’actuar amb flexibilitat, si es necessari experimentant per tal que cada assaig es desenvolupin amb serenitat, sense les urgències imposades per l’actualitat. No cal dir que li donem una importància crucial a l’anàlisi dels resultats.
Els i les comunistes sempre hem encarnat una postura ètica a l’hora de prendre decisions, tant individuals com a col·lectives. No perdem la consciència de formar part d'un projecte col·lectiu, amb voluntat de servei, de ser útils, generosos/es per sobre de la instrumentalització o la necessitat de reconeixement dels mèrits propis. Totes les aportacions son necessàries i cap per sobre de les altres. Allò col·lectiu és per definició educador. La concepció que les persones són producte de les circumstàncies i de l'educació, i que per tant, les persones modificades són producte de circumstàncies distintes i d'una educació igualment transformada, oblida que són les persones precisament les que fan que canviïn les circumstàncies i l’educació. El propi educador/a necessita ser educat/da. Exercim l'autonomia, la independència, la solidaritat i la responsabilitat com a bases d’una concepció profundament ètica de la conducta.
En cada iniciativa, a nivell intern, caldria definir de manera clara l'àmbit d'actuació, analitzar les contradiccions principals i secundàries, així com els factors objectius i subjectius que poden influir en el treball, l'entorn, els aspectes legals o normatius que poden aparèixer compromesos com a conseqüència de cada acció, etc. A nivell extern, caldria determinar les oportunitats i les amenaces concurrents, la naturalesa dels processos, les capacitats, les possibilitats, les aliances i els equilibris de forces, les debilitats, els eventuals riscos, els diferents nivells d'activitats, l’assumpció de lideratges ...
No és menys important establir les línies estratègiques i explicitar un pla de treball a termini mitjà que les desenvolupi. Això implica establir calendaris, planificar econòmicament les iniciatives, establint pressupostos adients i realistes. Totes aquesta tasques han de ser compartides i articulades per a que totes i tots els militants i col·laboradors/es tinguin una visió global i al dia de cada iniciativa cultural en la que es trobin compromesos/es.
En aquest ordre de coses i en el pla de les actuacions concretes, és fonamental que cada projecte dut a terme en el camp cultural i de comunicació compti amb la motivació personal dels i les militants implicats/des, predisposats/des a consensuar les decisions i les conclusions i a revisar de forma recurrent la marxa de cada procés, definint rutines que mantinguin l'activitat regularment, treballant per assolir objectius permanentment actualitzats i redefinits, conscients de la importància de la corresponsabilització en cadascuna de les tasques assumides i sensibles a la necessitat de sotmetre a crítica en tot moment les bases de la pròpia activitat quotidiana.
2.2. Instruments de propaganda
Entenem per propaganda el conjunt de mitjans de comunicació destinats a fer arribar discursos complexes sobre la necessitat de transformació social del sistema capitalista entre els segments més actius i conscients de la societat.
2.2.1 Agència de notícies
El desplegament d’Internet i la popularització dels serveis de publicació de blocs entre d’altres ha creat seriosos problemes de continuïtat a la premsa escrita tradicional que ha entrat en un procés de pèrdua de lectors i, per tant, d’influència informativa. Aquesta circumstància és el resultat no només del desenvolupament tecnològic dels darrers anys, sinó també del progressiu descrèdit dels mitjans de comunicació de masses cada cop més evidentment posicionats en defensa dels interessos de les oligarquies que els sostenen econòmicament a través de la publicitat.
Una agència de notícies independent hauria de ser la peça estratègica fonamental que caldria vertebrar per aconseguir consolidar uns canals de difusió de la informació estables i suficientment dinàmics com per disposar d’una veritable alternativa a nivell informatiu d’abast nacional. Caldria deixar clar que en cap cas parlem d’un projecte externalitzat amb maneres empresarials, sinó d’un projecte profundament transversal i popular, que hauria de ser capaç de combinar tota mena de recursos i aportacions diverses.
2.2.2 Producció editorial
L’edició de llibres, revistes i publicacions especialitzades de tota mena hauria de ser un altre dels pilars fonamentals de tota estratègia de propaganda. Es tracta d’una propaganda dirigida a un públic molt específic, homogeni i minoritari (investigadors/es, especialistes i intel·lectuals), que ha de ser minuciosament planificada i estratègicament dirigida, amb la major meticulositat acadèmica i rigor científic. Els principals àmbits temàtics que haurien d’abordar-se serien principalment l’economia, la història i les ciències. La producció editorial des de la perspectiva de la propaganda revolucionària ha de ser, insistim-hi, molt especialitzada i dirigida a públics reals molt ben estudiats.
Caldria combinar encertadament la gestió de subvencions públiques, les aportacions polítiques, la publicitat i els donatius privats i, per damunt de tot, concentrar esforços en cada publicació que s’edités. La nostra producció editorial hauria de basar-se en la consideració prèvia d’una necessitat real de publicació, per causa del cost econòmic que comporten. De la mateixa manera, és important assenyalar que es publiquen ja molts de llibres i que molts d’ells serveixen perfectament els interessos de propaganda d’un moviment revolucionari, però cal saber utilitzar-los. Els llibres de teoria i pensament marxista i revolucionari circulen, en realitat, molt més del que es llegeixen. Universitats públiques i editorials comercials publiquen, per motius molt diversos, tota mena de material científic que confirma el discurs revolucionari. Tota divulgació contrastada del coneixement i de la recerca científica és en el fons positiva per a la difusió del pensament socialista científic. És imprescindible promoure-la, difondre-la, integrar cada descobriment en el discurs global de l’alternativa revolucionària. Caldria invertir esforços en la promoció de la lectura des d’un esperit profundament crític, des de la relectura dels clàssics, des de la tradició humanista il·lustrada, des del mètode científic, des del coneixement de la realitat contemporània i des d’una manifesta convicció de classe.
2.2.3 Campanyes unitàries
Anomenem campanyes unitàries el conjunt d’instruments de comunicació desplegats en una conjuntura específica i centrats en un sol argument o eix temàtic, dutes a terme amb altres instàncies polítiques, socials, sindicals o culturals, amb les quals es consensuen formes i continguts de lluita que procurem estiguin orientades des de les nostres perspectives i objectius. Parlem de cercar amplis recolzaments populars a través d’una col·laboració transversal en temàtiques sectorials o reivindicacions concretes, però mirant de garantir la seva perduració i evitant que els seus èxits –començant pel seu mateix sorgiment– acabin sent estèrils a mitjà i llarg termini. Tota campanya unitària hauria de marcar-se objectius assolibles, victòries simbòliques que es poguessin obtenir i que recollissin el suport de la majoria de la població, més enllà d’ideologies i afinitats polítiques.
Tota campanya unitària de propaganda hauria d’anar acompanyada d’una campanya paral·lela d’agitació. El desplegament de la campanya hauria de ser simultani en diversos fronts: publicacions diverses, llibres especials, conferències, mobilitzacions, intervencions públiques dels "generadors d’opinió"... Tot plegat s’hauria de desplegar sostingudament i de manera planificada per a mantenir l’interès generat en els temes. D’igual manera que els representants polítics institucionals, també altres personatges públics, intel·lectuals de prestigi, artistes populars, representants d’associacions ciutadanes, grups de pressió o, fins i tot, blocaires anònims, podrien ser generadors d’opinió. Els posicionaments públics de totes aquestes persones constitueixen un instrument secundari, però gens menyspreable, de difusió de la Propaganda que cal considerar en tot moment, especialment en el marc d’una campanya unitària.
2.2.4 Generació i concreció d’alternatives
La millor eina de comunicació d’un moviment social transformador és cadascun dels èxits concrets aconseguits gràcies a l’organització dels sectors socials més combatius. És per aquest motiu que una bona part de l’activitat d’un moviment revolucionari hauria de centrar-se en la potenciació d’un teixit econòmic i social alternatiu, el desenvolupament de cooperatives de consum i de treball, entesos com a instruments de cooperació des de la base, i la promoció d’alternatives en els tres sectors productius, tot en ordre a la consolidació d’un veritable contrapoder popular a les estructures burgeses.
Els instruments de propaganda estan estretament vinculats al teixit econòmic necessari per al seu desplegament. No hi ha diaris, revistes, publicacions, televisió, ni mitjans de comunicació de cap mena si no hi ha impremtes, distribuïdores, estudis de disseny, empreses de comunicació audiovisual... És per això que caldria aprofundir en l’establiment de sinergies cooperatives, convergències d’interessos i complicitats mútues amb el teixit econòmic nacional. De la mateixa manera, des del punt de vista de la Propaganda, totes les persones que, en una organització política revolucionària, encapçalen la mediació política i/o són escollides per representar l’organització en les institucions burgeses, haurien de tenir com a tasca principal la de ser font de notícia i al mateix temps actuar de canals de comunicació multidireccionals entre l’organització mateixa, les institucions i la resta de mitjans de comunicació. Per que tot això sigui possible, no només cal disposar de bones idees i coratge, sinó també d’una bona xarxa de distribució de la informació i de contrarèplica efectiva a tota mena de crítiques i censures.
2.3. Instruments d’agitació
Entenem per agitació el conjunt de mitjans de comunicació destinats a fer arribar idees senzilles sobre la necessitat de transformació social del sistema capitalista entre àmplies capes de les classes treballadores i populars.
2.3.1 Acció Directa
L’acció directa és qualsevol acció portada a terme únicament per esdevenir notícia. Entenem com a tal determinades mobilitzacions de protesta, resistència o desafiament a les estructures de l’Estat, accions de boicot i sabotatge, homenatges públics, accions de denúncia i un llarg etcètera d’activitats ja tradicionals en els moviments revolucionaris. Parlem doncs de l’agitació de sempre.
El discurs ideològic del capitalisme es centra cada vegada més obertament en l’alienació del públic infantil i juvenil, però aquest fet, paradoxalment, no fa res més que accelerar el naixement dels sentiments de fastig i frustració existencials propis de l’adolescència en les societats capitalistes, en no poder-se satisfer el desig consumista i evidenciar-se la realitat de l’explotació laboral.
És per això, que, en realitat, hi ha un gran camp obert per a la difusió del pensament revolucionari entre les capes més joves de la societat, un camp que hauria d’ocupar el que ara ocupa la banalitat publicitària, a través de la qual es difonen els fonaments d’una incultura i una desideologització que el capitalisme utilitza com a força de xoc contrarevolucionària.
És important utilitzar formules d’acció directa no només com a instruments d’agitació en el marc de campanyes unitàries, sinó també com a instruments d’organització de la militància. L’acció directa hauria de ser el més planificada que fos possible i caldria que es portés sempre a terme conjuntament amb altres instruments de Propaganda o en el marc de campanyes més àmplies que actuessin de paraigües de possibles represàlies.
2.3.2 Producció Cultural
Amb la difusió del cinema, la televisió i la xarxa d’internet, hem assistit al desplegament de noves formes d’agitació política, estretament vinculades a la producció editorial, però diferenciades d’aquelles precisament en la seva funció: mentre que la producció editorial ha estat i segueix sent un instrument de Propaganda dirigit a públics minoritaris, la producció cultural actua de manera més semblant als instruments d’agitació i es dirigeix a públics molt més amplis i heterogenis. Quan parlem de producció cultural des de la perspectiva de l’agitació política ens referim a programes de ràdio i televisió, cinema de ficció i documental, espectacles (música, teatre, dansa,...) i a un cert tipus de producció editorial més divulgativa (fullets, còmics, exposicions...) Des del punt de vista revolucionari, tots aquests instruments d’Agitació són eines formidables per a ser utilitzades amb finalitats pedagògiques i popularitzadores. Documentals, pel·lícules de ficció, locucions de ràdio, difusió de música popular, còmics... són magnífiques eines per difondre a un públic molt ampli petites porcions d’un coneixement imprescindible per al desenvolupament del discurs revolucionari. D’aquesta manera, la producció cultural s’hauria d’entendre com un instrument estratègic que actua com a suport per als instruments de propaganda, enfortint el discurs alternatiu del socialisme científic amb la divulgació de tota mena d’informació addicional sobre aspectes concrets de la realitat que pretenem conèixer per a transformar. En aquest sentit, caldria començar a treballar en l’organització d’un canal de televisió a internet que serveixi com a punt de partida de projectes posteriors (canals de televisió convencionals, productores de continguts audiovisuals, emissores de ràdio,...).
Així mateix, seria imprescindible posicionar-se en el debat sobre la propietat intel·lectual, apostant pel moviment copyleft i la cooperació mútua en matèria cultural, promovent al màxim aquells autors i autores més compromesos/es i afavorint amb recursos l’experimentació interdisciplinària i els projectes col·lectius.
2.3.3 Publicitat
La publicitat comercial és la formula d’agitació més utilitzada pels partits polítics liberals, un instrument molt poc cultivat pels partits revolucionaris per òbvies dificultats econòmiques i per les reticències ideològiques a utilitzar una eina nascuda i ideada en l’àmbit empresarial i al seu servei. Les estratagemes publicitàries poden ser enteses des d’una perspectiva molt àmplia i ens referim a tots aquells aspectes que, emparentats amb la propaganda, tenen a veure amb la imatge, el simbolisme i l’estètica del nostre propi discurs polític: imatge corporativa, cartellisme, promoció audiovisual, escenografia en actes públics, logística de manifestacions... Així mateix, caldria destacar que, en els darrers temps, la total saturació dels canals publicitaris tradicionals (premsa escrita, mitjans audiovisuals,...) ha obligat les agències de comunicació a obrir nous àmbits que cal tenir en consideració a l’hora de fer agitació revolucionària, com per exemple el màrqueting "viral" a internet o el màrqueting de "guerrilla", amb ocupacions de l’espai públic.
2.3.4 Espais Alliberats
La gestió i creació d’espais alliberats com ara casals, ateneus o centres socials té tota una vessant estretament relacionada amb la tasca agitativa. D’una banda, són espais de lleure i distensió on l’agitació política es porta a terme de manera subtil però constant, a través del boca a orella, el debat de proximitat, el tu a tu directe i la complicitat natural entre persones amb afinitats ideològiques o culturals. Així mateix, són espais estratègics des d’un punt de vista comunicatiu: no només són generadors de notícies sinó que de manera natural tendeixen a actuar com a nuclis centralitzadors de la informació. D’altra banda, treballen com a infraestructures per a la realització d’altres tasques d'agitació, com les d’acció directa, o propagandístiques, com a generadors d’opinió i marcs de treball per a campanyes unitàries.
2.4. L’art com a potenciador de democràcia i progrés
La diversitat cultural s’hauria de fomentar amb diners públics, per a contrarestar les formes més agressives del mercat cultural, especialment intenses en àmbits com el cinema i la música. Si deixem al mercat ocupar-se del finançament cultural, sol sobreviuran els “productes” més rentables i no pas les creacions arriscades que fan progressar l’ésser humà cap al seu devenir.
S’haurien de defendre en primer lloc les formes d’art menys comercials, que rares vegades arriben a obtenir fons de finançament privats. S’hauria de potenciar una multiplicitat d'espais d’art, potenciant les estructures més properes dels creadors, siguin locals o internacionals, i evitar la concentració de finançament públic a favor de les institucions ben establertes –grans museus, fundacions, centres de cultura-, que solen centrar-se en creadors/es i creacions ja plenament reconegudes a nivell mundial. Seria important que l’accés a les subvencions es fessin amb la menor burocràcia possible, per a fer-les més accessibles a tots i totes les creadores i creadors, sobretot novells i no gaire reconeguts/des.
S’hauria de defensar una educació popular respecte a l’art, una pedagogia de la creació artística que comencés des de la primera edat. Impartir sistemàticament classes d’història de l’art i filosofia a tots nivells d’estudi, i no solament a la universitat o de forma opcional com és el cas avui. A l’escola, s’haurien de revisar els programes i les metodologies a fi i efecte d’evitar l’etnocentrisme, l’androcentrisme i el colonialisme que, com en tants altres aspectes, encara impregna els continguts relatius a la història universal de l’art.
3. Conclusions.
Aquestes propostes estarien orientades a actualitzar les formes que pren avui la lluita política, estratègies i tècniques d’acció política que han demostrat històricament la seva eficàcia en ordre a conscienciar i mobilitzar la societat. Això implica que els i les comunistes hauríem de continuar fent elogi de l’organització com a eina de lluita, tant a llarg com a curt termini. És més, la defensa de l’estructuració combativa és una de les riqueses que podem aportar des de la nostra pròpia història, perquè n’estem convençuts i convençudes de la vigència de la seva eficàcia. Ara bé, hauríem de reconèixer que, en el moment actual, el que prevalen són modalitats d’acció que consignen inquietuds i vindicacions col·lectives justes que no podem ignorar i de les quals no podem quedar de cap de les maneres al marge. És això el que configura la nostra proposta d’acció cultural, és a dir, d’acció en el camp de la cultura, no entesa com l’àmbit de “les arts i les lletres”, sinó en el molt més ample de les maneres de fer i de dir les coses, la forma que adopten en cada moment les relacions socials i els estils de comunicació dominants en cada moment.
Com sempre, el que constitueix el moment actual és nou i és vell. De fet, la relació dels i les comunistes amb els actuals moviments socials s’assembla en bona mesura al que anomenaren moviments de masses, que han assolit en l’actualitat un creixent nivell d’autonomia i autogestió. Si s’hi pensa, les formes d’agitació i propaganda que proposem són també noves i velles. Són noves, perquè assumeixen i integren instruments nous, com ara les noves tecnologies, i perquè hi ha condicions actuals en les lluites socials que són més aviat inèdites, desconegudes en altres etapes de la història de la lluita de classes. Però les propostes que formulem són també velles, encara que sigui perquè posen en relleu la nostra tantes vegades manifestada capacitat adaptativa a contextos socials, polítics i culturals sempre diferents i sempre concedint un paper protagonista precisament a una acció política basada en l’agitació i la propaganda. És per mitjà seu que sempre tindrem alguna cosa a aportar: del passat, l’experiència; del futur, la perspectiva; del present, l’anàlisi i la generositat.
Esperem els vostres comentaris, observacions i propostes
Etiquetes de comentaris: Documents