1 de febrer de 20111- Avui, ja hi ha pocs dubtes que ens trobem immersos en una gran crisi d’abast mundial i dimensió històrica en què s’està reconfigurant el futur de la humanitat. La debilitat de les forces progressistes i democràtiques a tot el món per imposar sortides d’esquerres de la crisi ha permès que prenguessin la iniciativa els qui volen imposar una sortida de la crisi en contra de les classes populars i la democràcia, imposant plans d’ajust draconians amb el xantatge al deute públic. A més aquest programa de sortida de la crisi avui s’expressa fonamentalment a Europa, on hi ha un atac ferotge i frontal contra l’estat de benestar, l’esquerra política i les organitzacions sindicals.
Estem davant d'un canvi substancial en la dinàmica política, imposada per l'atac a l'estat del benestar i la democràcia en successives onades. El govern de CiU a Catalunya, el de Zapatero a Espanya i el de la UE dirigit per Merkel comparteixen un programa de retallades pressupostàries, socials i salarials que respon al programa de l’oligarquia financera de voladura de les bases dels estats democràtics i socials de dret configurats a la postguerra, i del que havien anomenat el model social europeu, acabant amb les conquestes de vàries generacions del moviment obrer. La destrucció dels mecanismes institucionals de la classe treballadora i del reconeixement del paper institucional dels sindicats i la negociació col.lectiva també són part de l’agenda.
És per això que l’únic camí que tenim davant les esquerres i que ha de ser el centre d’activitat dels i les comunistes és la mobilització i organització per acumular la forces que permetin frenar els atacs als quals ens enfrontem i recuperar iniciativa política en la perspectiva del Front d’Esquerres (unitat del treballador, unitat de les esqurees i unitat dels comunistres), que passa per una afirmació i reconquesta democràtica de la sobirania dels pobles. A més, cal construir un discurs alternatiu que es plasmi en una cultura política d’esquerres que permeti bastir un nou subjecte històric que sigui motor del canvi.
2- Valorem molt positivament el moviment sociopolític generat i que ha permès acumular forces entorn a la contestació a la reforma laboral i la Vaga General del 29 de setembre, liderades pel sindicalisme de classe. La repolitització dels sindicats, la unitat sindical i la reflexió de la necessitat de la mobilització i de recuperar el sindicalisme de base són lliçons molt importants que se’n van extreure, col.locant els sindicats a l’avantguarda del moviment de reposta a les polítiques antipopulars.
3- L’acord entorn les pensions, en què han participat els sindicats, és un retrocés en la mobilització i la resposta: pot suposar que moltes persones i sectors que s’havien activat política i sindicalment puguin veure’s desmobilitzats. Els comunistes ens hem de preguntar com afecta a la correlació de forces l’acord. Si el resultat ha de ser un retrocés de la dinàmica mobilitzadora i una consegüent alteració en negatiu de la correlació de forces, hem de constatar que és una mala notícia.
D’altra banda, hem d’observar que:
a) les limitacions de la mobilització existent i la consegüent correlació adversa de forces, així com la lògica del mal menor -- limitar les retallades, salvar la negociació col.lectiva i el paper institucional dels sindicats-- no poden justificar l’acceptació del relat neoliberal sobre la insostenibilitat del model i la necessitat de sotmetre’s a i les retallades de l’estat de benestar imposades per l’oligarquia financera.
b) les imposicions polítiques de l’oligarquia financera a través de l’atac al deute públic i les directrius de la UE dirigida per Merkel, no garanteixen el compliment dels acords en el mig termini . En qualsevol moment poden al.legar un canvi substancial en les circumstàncies i deixar sense validesa els acords socials, abocant els sindicats i les esquerres en una situació extremadament fràgil.
4- Les organitzacions sindicals suposen la darrera barrera de resistència davant l’ofensiva que patim, essent les organitzacions més nombroses i millor estructurades de l’esquerra. La implicació dels sindicalistes és clau en l’articulació d’una esquerra política a l’alçada dels reptes davant els que ens trobem.
Valorem positivament que es mantingui l’agenda de mobilització contra la reforma laboral i la voluntat d’aprofundir en una pràctica mobilitzadora i de base. A més, és previsible que, fruit del reforçament de les forces conservadores, els atacs continuaran i l’ofensiva de la patronal a la negociació col.lectiva serà molt intensa: els sindicats no tenen altra aternativa a mig termini que la mobilització i la lluita.
5- Mentre i en el curt i mig termini, el lideratge de la resposta als atacs sense precedents contra les classes populars i la democràcia passa a un altre moment: el procés d’articulació d’una esquerra que doni expressió política al moviment de resposta, a la mobilització sociopolítica generada entorn els sindicats i fins ara liderada per aquests, passa a un primer pla: ha de canalitzar les energies generades i evitar, en la mesura del possible, la desmobilització i el defalliment.
Aquesta articulació ha de passar per una convergència unitària de diversos sectors de la ciutadania, experiències, espais i tradicions polítiques entorn i més enllà de l’esquerra política realment existent (on IU i la coalició ICV-EUiA tenen també un paper central), que hauria d’actuar amb una gran generositat, flexibilitat i apertura de mires entomant amb valentia aquesta tasca.
